« [...] Tot això jo ho recordo,
en aquests moments, que poden molt bé ésser els
últims de la meva existència, ho recordo en la penumbra
d'una presó, impossibilitat de despedir-me de tu i de tota
la família personalment; ho recordo amb serenitat, sense
cap mena de remordiment de consciència, ja que ella està
tranquil·la i segura de la seva actuació que, si
bé en el curs d'ella pot haver perjudicat quelcom, ha sigut
sempre en benefici de la classe explotada, jamai per uns fins
personals, i aquesta meva actuació és qui em dóna
l'autoritat per parlar-te com ho faig.»
«
[...] vos demano amb tot el cor, que sapigueu acceptar tot allò
que el destí em tingui reservat, ja que jo ho faré
amb tota la meva serenitat i sang freda de sempre. Siguin quines
siguin les imputacions que puguin ferse al meu cas, no sóc
responsable de res més que d'haver tingut un ideal i que,
al posar-lo a la pràctica, ho he ofrenat tot, fins allò
que s'estima més, la vida si és necessària,
i per aquesta conformitat meva jo vos demano que sigui el reflexe
de la vostra, ja que podeu tindre la seguretat que el vostre fill,
entre reixes o bé al fossar, és digne del seu pare
i jamai tindreu per què ruboritzar-vos a l'invocar el meu
record, ja que la sinceritat i l'honradesa han presidit sempre
els meus actes.»
Antoni
Ferrer Tramunt va néixer a Llançà (Girona)
el 1913 i va morir afusellat el 1939. Molts d'anys més
tard, el seu nebot Josep Suàrez Ferrer va trobar dins un
calaix aquestes cartes, que constitueixen el testimoni impressionant
d'un destí individual, compartit per tants d'altres, però
que destaca per la seva emotivitat austera, i per la serenitat
i enteresa amb què un jove de vinti-cinc anys s'enfronta
a una mort injusta.