_____Articles
XILE, ESPANYA: dues maneres diferents d'encarar una dictadura
Antoni Janer Torrens
Enguany s'han complert 30 anys d'aquell 11 de setembre xilè de 1973 en què un cop d'Estat va acabar amb la vida del president socialista Salvador Allende i va col·locar en el poder, durant 17 anys, al dictador Augusto Pinochet. L'insòlit clima de recuperació de la memòria històrica que caracteritzà la celebració de l'efemèride al país sud-americà provocà a Espanya una certa enveja sana. I és que respecte al nostre particular 11 de setembre xilè, el 18 de juliol de 1936 -el dia de l'Alzamiento Nacional que comportà 3 anys de guerra civil i 36 de règim franquista- l'amnèsia és absoluta. En el següent reportatge, a partir d'una lectura acurada de la dictadura de Pinochet i de Franco, es pretén analitzar les diferents maneres com les democràcies de Xile i Espanya han encarat els seus respectius passats autoritaris.
El setembre a Xile és un mes de sentiments contraposats. És el mes de l'esbarjo on, amb motiu de les Fiestas Patrias, tothom celebra amb orgull la Independència de Xile de 1810 ballant cuecas i menjant empanadas i anticuchos; però també és el mes de les divisions a causa de la commemoració del cop contra Allende. "Sobre els fets de l'11 de setembre de 1973 no ens podrem reconciliar mai, ja que és impossible que tots ens posem d'acord per acceptar una mateixa veritat històrica", apunta Max Colodro, un sociòleg assessor del govern xilè en temes internacionals.
Aquest any, la celebració del 30è aniversari del cop d'Estat es va viure amb un especial esperit de revisió històrica: al llarg dels 13 anys de democràcia mai s'havia parlat tan extensament i sense embuts sobre aquells fets sagnants en seminaris, exposicions i mitjans de comunicació -la televisió per primer cop ensenyà les impactants imatges del bombardeig dels dos avions Hawker Hunter de la Força Aèria xilena contra el Palau de La Moneda-. D'aquesta manera s'acabà amb la pretensió de "primer oblit, després reconciliació" del pinochetisme sociològic. Tot plegat fou una tasca divulgativa molt important en un país de 15 milions d'habitants el 52% dels quals té menys de 30 anys.
La mirada al passat també portà un gest polític sense precedents: la decisió del president Ricardo Lagos -el primer militant socialista en el poder després de Salvador Allende- d'organitzar una sèrie d'actes institucionals per reivindicar la figura del seu antecessor. S'instal·laren dues plaques commemoratives a la sala del palau presidencial on es va suïcidar l'exlíder socialista; la sala d'audiències del ministeri de l'Interior fou rebatejada amb el nom de Salvador Allende i en una de les seves parets es penjà un quadre hiperrealista amb el seu retrat; es reobrí la porta Monrandé 80, la històrica entrada privada dels presidents de la República -clausurada pel règim militar després del bombardeig-, per on l'11 de setembre de 1973 els bombers van treure el cos sense vida d'Allende cobert per una flassada; es celebrà una cerimònia ecumènica a l'interior de La Moneda amb centenars d'assistents, on els grans absents foren els partits de l'oposició; i s'autoritzà una multitudinària manifestació a la Plaza de la Constitución, davant la seu de l'executiu. "Només falta que canonitzin Allende", va dir amb ironia l'esposa de Pinochet, Lucía Hiriart, enmig d'aquesta allau d'homenatges.Des del govern, res s'havia fet abans tan programat ni tan cerimonial en honor a Salvador Allende, excepte dos actes: el setembre de 1990, amb Patricio Aylwin recent elegit president, se li celebraren els primers funerals oficials; i el juny de 2000, a instàncies d'Eduardo Frei Ruiz-Tagle, s'instal·là un monument amb la seva figura davant La Moneda. Fins l'any passat, les celebracions de l'11 de setembre es reduïen a una austera missa per recordar el trencament de la democràcia. De Salvador Allende no se'n parlava per evitar velles controvèrsies que, amb tot, van acabar per resorgir enguany amb les iniciatives commemoratives de Lagos. La dreta pinochetista i la Democràcia Cristiana (DC), un dels integrants de la Concertació -coalició de centreesquerra que governa Xile des de retorn de la democràcia el 1990-, es mostraren reticents a retre homenatges a un mandatari a qui sempre acusaren de provocar la crisi institucional que portà el país al cop d'Estat de 1973
Pel que fa a l'opinió pública, segons un estudi recent de la Fundació Idees i la Universitat de Xile, el 27% dels xilens acceptaria que Augusto Pinochet tingués una estàtua a la Plaza de la Constitución com la que també té Allende i un 64% aprovaria la realització d'un debat profund sobre el cop militar i les seves conseqüències. Vet aquí el debat.
Allende, el mite.
La principal imatge que ha quedat per a la posteritat d'Allende és la d'un president que l'11 de setembre de 1973, enmig del fragor del bombardeig de La Moneda, amb una serenitat admirable, es dirigí al poble xilè a través d'una emotiva al·locució radiofònica: "Treballadors de la meva pàtria, tinc fe en Xile i en el seu destí. Uns altres homes superaran aquest moment gris i amarg on la traïció pretén imposar-se. Vostès continuïn sabent que, molt més prompte que tard, s'obriran les gran alberedes per on passarà l'home lliure per a construir una societat millor. Visca Xile! Visca el poble! Visquin els treballadors! Aquestes són les meves últimes paraules, i tinc la certesa que el sacrifici no serà debades. Tinc la certesa que, almenys, hi haurà una sanció moral que castigarà la covardia i la traïció".
Pocs moments després Allende decidí llevar-se la vida disparant-se dos trets al cap amb una metralleta que li havia regalat Fidel Castro; d'aquesta manera evità convertir-se en botí de guerra dels sublevats. "They say that Allende committed suicide and is dead now" ("Ells -els oficials de l'exèrcit- diuen que Allende es suïcidà i ara és mort"). Així, en anglès, per evitar possibles interferències, un almirall donà la notícia a Pinochet en una conversa telefònica. A partir d'aquí va néixer el mite del màrtir de la democràcia. Un dels integrants del govern de l'exlíder socialista ha afirmat que Salvador Allende, amb el seu suïcidi, "va amagar molts dels errors que, sens dubte, vam cometre com a govern i es va erigir en una figura gegantina a nivell internacional". En aquest punt convé dir que durant molts anys es mantigué la versió, difosa per Castro, que Allende havia mort assassinat pels colpistes. El 1990, però, una autòpsia que se li practicà confirmà la versió del suïcidi.
Mentre que per a alguns el cop militar que encapçalà el general Augusto Pinochet va ser "legítim i necessari" per evitar que Xile es convertís en una "dictadura totalitària com la de Cuba", per a d'altres va ser l'inici de la instauració d'un règim del terror que acabà amb la democràcia representativa més llarga d'Amèrica Llatina (150 anys). Cal, doncs, contextualitzar els fets per poder tenir més elements de judici.
De família burgesa, metge de formació, polític d'una oratòria portentosa i etern candidat a La Moneda -ho fou quatre cops-, Salvador Allende va guanyar finalment, a l'edat de 62 anys, les eleccions presidencials xilenes el 4 de setembre de 1970. La victòria l'aconseguí amb un 36,2% dels vots, al capdavant d'una coalició d'esquerres anomenada Unitat Popular. Un 34,9% va anar a parar al candidat dretà Jorge Alesandri, i un 27,8% al democratacristià Radomiro Tomic. Després d'un agitat debat al Congrés, Allende fou ratificat com a president electe gràcies al suport de la Democràcia Cristiana. Era el primer cop que un país d'Amèrica Llatina experimentava un gir polític cap al socialisme mitjançant un procés democràtic i pacífic, allunyat de la via revolucionària que havia engegat Fidel Castro a Cuba el 1959. L'expectació era màxima.
L'anomenada pel mateix Allende "via xilena cap al socialisme" es caracteritzà per una gran quantitat de reformes econòmiques i socials; els beneficiats serien les classes populars, i els perjudicats importants grups financers i institucionals del país que des del primer dia sabotejaren qualsevol iniciativa del govern. Es tractava d'un projecte massa ambiciós que no comptava amb un ampli consens polític. "Aquest, però -recalca el sociòleg Max Colodro-, no fou un error d'Allende sinó del sistema polític xilè d'aleshores que permetia que una coalició política pogués arribar al poder amb un terç dels vots, amb la majoria a l'oposició".
Al govern de la Unitat Popular ben aviat se li començaren a complicar les coses. Taxes inflacionàries a nivell de rècord mundial, llargues cues per adquirir menjar, vagues, violència als carrers -propiciada tant pel Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) com pel grup feixista Patria y Libertad-, mercat negre fora de control, corrupció i una creixent polarització de les postures de l'esquerra i de la dreta foren la tònica habitual a partir de 1971. I enmig d'aquest clima de tensió social i política, el novembre d'aquell any, s'esdevingué la visita de germanor de Fidel Castro a Xile. El líder cubà, durant gairebé un mes sencer, va recórrer de nord a sud el país, tot difonent discursos revolucionaris. La seva presència crispà encara més els ànims de l'oposició.
¿Quan s'inicià la via insurreccional per derrocar el govern d'Allende? "Quan a les eleccions parlamentàries del març de 1973, sis mesos abans del cop militar, l'oposició no aconseguí obtenir els dos terços del Congrés que necessitava per destituir legalment el president Allende; Allende aconseguí aleshores una majoria suficient per seguir governant", explica Colodro. I és axí que l'oposició decidí preparar una declaració a la Cambra de Diputats per proclamar la inconstitucionalitat del govern. Fou el famós Projecte d'Acord, aprovat el 22 d'agost de 1973, considerat la senyal tàcita que reberen les Forces Armades per passar a l'acció vint dies més tard.
Alguns documents certifiquen que la intervenció militar s'avançà del 18 a l'11 de setembre per evitar la possibilitat que Salvador Allende guanyés un plebiscit sobre la seva continuïtat al poder que tenia previst convocar per aquells dies. El 9 de setembre, Carlos Altamirano, el secretari general del Partit Socialista d'aleshores, en un acalorat discurs que féu en un Estadi de Xile ple de gom a gom, ja va advertir de les intencions de les Forces Armades i va preveure una resistència popular a la vietnamita que mai es produí.
Pinochet, un rebel recolzat pels EUA.
L'11 de setembre de 1973 Salvador Allende desconeixia que el seu "estimat pinotxo", aquell general silenciós que poques setmanes abans li havia jurat lleialtat incondicional com a comandant en cap de l'Exèrcit, era un dels líders de la sublevació. "Pobret, segur que l'han fet presoner", va dir Allende als seus companys mentre resistia combatent al Palau de La Moneda. Els militars havien ofert a l'exlíder socialista un avió perquè ell i la seva família evitessin el bombardeig. La proposta, però, tenia dobles intencions. "Que se'l posi en un avió; és clar que, de camí, cauen", va ordenar per telèfon Pinochet a un dels seus subalterns.
Admirador de Napoleó, Pinochet es veia a si mateix com el Bernardo O'Higgins -el pare de la Independència de Xile- del nou segle, el segon salvador de la pàtria. Ell, però, s'havia apuntat a l'empresa militar a última hora; els vertaders cervells del cop d'Estat foren Gustavo Leigh (comandant de la Força Aèria) i José Toribio Merino (comandant de la Marina). A Pinochet li tocà presidir la Junta Militar que es creà un cop derrocat Allende per l'autoritat que té dins les Forces Armades el càrrec de comandant de l'Exèrcit. Aquell 11 de setembre, la imatge del dictador debutant, flanquejat pel seus, creuat de braços i amb unes sòrdides ulleres fosques, va donar la volta al món com la icona del botxí universal.
En un principi, per justificar l'alçament militar, les Forces Armades van declarar que havien actuat per instaurar la pau en un país on predominava el caos polític, econòmic i social. Plantejaren, a més, l'existència d'un suposat Plan Zeta, "un autocop marxista" que, amb armes importades des de la Unió Soviètica i Cuba, pretenia assassinar tota la cúpula militar. Deixant de banda aquests pretextos, el cert és que darrera la crisi institucional que patí el govern de la Unitat Popular i el cop d'Estat del 1973 hi va haver la mà dels Estats Units, tal i com demostren recents documents desclassificats.
Enmig de la Guerra Freda -sorgida de la bipolaritat política i ideològica entre els EUA i l'URSS després de la II Guerra Mundial-, als ulls de l'Administració del president nord-americà Richard Nixon l'experiència socialista d'Allende era una greu amenaça: s'havia d'evitar que la revolució cubana s'estengués pel continent sud-americà, encara que en el cas xilè s'hagués utilitzat la via democràtica. A les eleccions de 1964, amb Johnson de president, els EUA ja havien impedit que Allende s'instal·lès al Palau de la Moneda, finançant la candidatura del democratacristià Eduardo Frei Montalva i una forta campanya de desprestigi del líder socialista engegada pel diari El Mercurio i Radio Agricultura.
Tot i aquest permanent boicot internacional, el 1970 finalment Allende es sortí amb la seva. En conèixer la seva victòria, Nixon de seguida posà en marxa una estratègia per "fer xisclar de dolor l'economia xilena" i fer així la vida impossible al "fill de puta" d'Allende, tal i com ha explicat Richard Helms, expresident de la CIA, l'Agència Central d'Intel·ligència nord-americana. El secretari d'estat nord-americà d'aleshores, Henry Kissinguer -que el mateix 1973 fou guardonat amb el Premi Nobel de la pau pel seu paper en la fi de la guerra de Vietnam-, també es mostrà indignat amb nou destí de Xile. "No veig raó per la qual a un país se li hagi de permetre fer-se marxista perquè la seva gent és irresponsable", digué. La intervenció dels EUA en els assumptes interns del país andí fou denunciada el desembre de 1972 per Allende davant l'Assemblea de Nacions Unides.Als anys setanta els EUA ja tenien experiència en desestabilitzar democràcies d'Amèrica Llatina. De la seva mà pujaren al poder un bon grapat de dictadors: destaquen Adolfo Stroessner a Paraguai (1954-1989), Joao Figueredo -un d'entre molts- a Brasil (1964-1985), Hugo Banzer a Bolívia (1971-1982) i J.M. Bordaberry a Uruguai (1972-1985). Després d'haver col·locat Pinochet a Xile, fou el torn de Videla i Galtieri a l'Argentina (1976-1983). A través de la coneguda Operació Cóndor i amb el beneplàcit de la Casa Blanca, totes aquestes dictadures dissenyaren en conjunt terribles polítiques repressives contra els socialistes refugiats no només en cadascun dels seus respectius territoris sinó també a Europa o als EUA.
Avui dia, acabada la Guerra Freda -s'acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica-, els EUA ja han manifestat en diverses ocasions el seu rebuig envers la seva passada política internacional a Amèrica Llatina i a Xile en particular. El 2002 la CIA va criticar durament les seves operacions contra Allende i el suport que donà a la dictadura de Pinochet. Més recentment, el passat mes d'abril de 2003, el secretari d'Estat nord-americà Colin Powel va reconèixer que el seu país no se sent "orgullós" del paper que ha tingut en la història política de Xile.
El llegat de la dictaduraHi ha un fet indiscutible sobre els fets de 1973 a Xile: ningú no s'imaginà que la dictadura que s'instaurà fos tan sagnant i duradora. S'esperava que les Forces Armades romanguessin en el poder el temps necessari per restablir la institucionalitat interrompuda. Al final foren 17 els anys de règim militar, 3.000 el número de víctimes i un milió el d'exiliats. Pels més recalcitrants pinochetistes, tot plegat foren "excessos" inevitables enmig d'una clima de confrontació social, el cost mínim que hagué de pagar el país per recuperar la normalitat institucional. I de fet, diuen que si, per exemple, es compara la dictadura de Xile amb la de l'Argentina, que deixà 30.000 víctimes, tampoc no n'hi ha per a tant; s'obliden, però, que l'Argentina és molt més gran que Xile i té molta més població. Amb tot, per por a què algú pogués malinterpretar les seves malifetes, Pinochet volgué assegurar la seva impunitat i la dels seus homes amb l'aprovació de la Llei d'Amnistia de 1978.
Enmig d'aquesta política del terror -amb la DINA (la policia secreta de la dictadura) com a principal impulsora-, un dels principals èxits que s'apuntà el règim militar fou l'estabilització de l'economia gràcies a un model neoliberal a ultrança que implantà un grup d'assessors de l'Escola de Chicago, els famosos Chicago boys -Pinochet, segons confessió pròpia, mai en va saber molt, d'economia. L'aposta pel lliure mercat, l'eliminació dels controls de preus, la unificació dels tipus de canvi, la flexibilització dels tipus d'interès i la reducció dels aranzels duaners i de la despesa pública, van tenir uns efectes molt positius pel sanejament estructural de l'economia; aquestes fites, però, tingueren un cost social enorme: les classes mitges i baixes perderen poder adquisitiu o virtualment s'enfonsaren en la pobresa.
La progressiva consolidació de Pinochet al capdavant de la seva dictadura personalista registrà dos moments claus: el plebiscit del 4 de gener de 1978 "en suport al president en la seva defensa de la dignitat de Xile", que aconseguí un 75,3% de vots favorables -aquest plebiscit fou convocat com a desgreuge a la condemna de l'ONU per les greus violacions dels drets humans que es cometien en el país andí-; i el referèndum de l'11 de setembre de 1980 sobre la nova Constitució, amb un 67% de partidaris. Les dues consultes populars estigueren totalment controlades pel Ministeri d'Interior i no comptaren amb propaganda contrària a les consignes oficials.
La sorpresa arribà el 5 d'octubre de 1988. Aquell dia, d'acord amb la Constitució de 1980, el general va sotmetre a plebiscit l'expiració del seu mandat o la seva renovació per vuit anys més: guanyà el NO a la seva continuació al poder, amb un 54,6% dels vots. En la victòria tingueren un paper important els enginyosos spots electorals del NO que aquest cop sí que foren autoritzats. Tal i com ha relatat recentment en un llibre de memòries l'exgeneral de la Força Aèria Fernando Matthei, Pinochet va estar temptat d'ignorar aleshores els resultats de la consulta popular provocant un altre cop d'Estat. Finalment es resignà a abandonar el Palau de La Moneda i es convertí així en un dels pocs dictadors del món que, després de convocar un plebiscit, encaixava el rebuig popular i actuava en conseqüència. El 14 de desembre de 1989, en les primeres eleccions democràtiques celebrades al país d'ençà de 1970, el candidat del règim militar, Hernán Büchi, exministre d'Hisenda, només va aconseguir un 29,4% dels sufragis i fou abatut, amb quasi el doble dels vots, pel dirigent democratacristià representant de la Concertació, Patricio Aylwin.
Tot i el retorn de la democràcia, Pinochet continuava encara massa present en la vida política de Xile, directament i indirecta. Directament, primer com a comandant en cap de l'Exèrcit i després, a partir del març de 1998, com a senador vitalici intocable -d'aquest càrrec que creà a posta per a ell se'n beneficiarien també tots els futurs expresidents que haguessin governat un mínim de 6 anys-. I indirectament, a través de la Constitució de 1980, encara avui vigent, que contempla, entre d'altres coses, senadors designats per les Forces Armades, la impossibilitat presidencial de treure els caps militars i un irracional sistema de representació del vot ciutadà, anomenat "binomial". El "binomial" estipula que la primera i la segona força obtenen el mateix nombre de representants, i es deixa sense legisladors la tercera per assegurar un espai de poder a una dreta sobrerepresentada al Parlament.
El malson de l'exdictador
Havent-ho deixat tot ben arreglat per gaudir d'una tranquil·la jubilació, Pinochet va patir el primer malson de la seva vida el 16 d'octubre de 1998 quan, mentre es recuperava d'una operació d'hèrnia discal en una clínica de Londres, va rebre una ordre de detenció dictada pel jutge espanyol Baltasar Garzón. Se l'acusava de "genocidi, terrorisme i tortures". El document enumerava 91 casos concrets de ciutadans espanyols que havien estat eliminats per la dictadura xilena després d'haver patit "detenció il·legal" i "tortures". Per primer cop un excap d'Estat amb antecedents delictius d'aquesta naturalesa al seu territori nacional era detingut en un altre país a causa de la manca d'acció dels tribunals locals. Era un crit d'atenció a altres dictadors que, com el xilè, voltaven pel món impunement. A l'informe de Garzón ben aviat li seguiren altres demandes d'extradició de França, Alemanya i Suècia, relacionades amb altres desapareguts -nom amb el que se sol designar la majoria de persones que, tot i que foren assassinades, no compten amb cap certificat de defunció-.
Començà aleshores un llarg procés polític i judicial que retingué Pinochet a la capital anglesa durant any i mig. La cambra dels lords britànica establí que l'exdictador no posseïa immunitat i obrí la porta a la seva extradició a Espanya per a ésser jutjat. Finalment, d'acord amb els resultats d'uns exàmens mèdics que havia sol·licitat el govern xilè -la pressió militar que rebé el president Eduardo Frei Ruiz-Tagle fou molt forta-, el ministre de l'Interior britànic, Jack Straw, decidí alliberar Pinochet per raons de salut. "La decisió final del govern britànic de deixar-lo marxar no és perquè el consideren innocent sinó per raons humanitàries, perquè té problemes de salut com els que té qualsevol persona major de 80 anys i això té un valor simbòlic molt important per a la història de Xile", afirma Colodro.
El 3 de març de 2000 Pinochet tornava a Xile i en sortir de l'avió ja deixà entredit el seu dèbil estat de salut. L'exdictador no tingué cap inconvenient a aixecar-se de la cadira de rodes i avançar per la pista de l'aeroport com si de cop hagués ressuscitat. L'escena s'esdevingué al so d'himnes nacionals i enmig de l'ovació de tot l'estament militar del país. Tot i el triomfalisme del seus partidaris, Pinochet havia arribat a un país canviat: hi havia un insòlit consens, bastant ampli, que la justícia xilena podia i havia de seguir les passes de la seva homòloga espanyola. Molts dels que s'havien oposat al que consideraven una ingerència estrangera en els assumptes de la nació, demanaven ara el processament del general. El vell tirà, que en un altre temps declarava que "en aquest país no es mou ni un full sense que jo n'estigui al corrent", havia ara d'enfrontar-se a la justícia de casa seva.
Amb tot, fins al dia d'avui cap de les demandes que s'han presentat contra Pinochet als tribunals de Santiago no ha prosperat a causa de l' "alienació mental incurable" que sempre han esgrimit els advocats de l'acusat. En contra dels tòpics que estigmatitzen la dreta, el jutge instructor del Caso Pinochet, Juan Guzmán, resulta ser un membre de la burgesia xilena, d'ideologia conservadora, que ha afirmat sense embuts que per a ell el cop de 1973 va ser un "alleujament". Pel que fa a Pinochet, cal dir que, encara que avui fos processat, la pena que li cauria seria mínima degut a la seva edat -és a punt de complir 88 anys-: la justícia xilena preveu que un condemnat de més de 70 anys només pot ser detingut en la seva residència.
El juliol de 2000 l'exdictador es retirà definitivament de l'escena pública en renunciar al seu càrrec de senador vitalici. "Tinc la consciència tranquil·la i l'esperança que el dia de demà es valori el meu sacrifici de soldat i es reconegui que tot el que vaig fer al capdavant de les Forces Armades no tingué cap altre objectiu que no fos la grandesa i el benestar de Xile", digué en aquell comiat. Ara, però, des del més absolut ostracisme polític, afectat per una greu diabetis, Pinochet es resigna a què 30 anys després de la seva empresa militar la majoria dels seus compatriotes li hagin girat l'esquena i hagin oblidat el seu llegat. Fins i tot les seves tropes també s'han desentès d'ell. A principis de gener passat el comandant en cap de l'exèrcit de terra, el general Juan Emilio Cheyre, a través d'un escrit publicat al diari La Tercera, va desmarcar la seva institució de la figura de l'exdictador i, per primer cop, va condemnar de forma explícita les violacions dels drets humans comeses durant el seu règim. Al juliol vuit exgenerals membres de la Junta Militar també van fer pública una carta en la que donaven suport a les afirmacions de Cheyre. I per a més inri de Pinochet, al capdavant de l'actual Ministeri de Defensa hi ha Michelle Bachelet, víctima de tortures durant la dictadura i filla d'un general de la Força Aèria que fou lleial a Allende i que morí a la presó.
Els drets humans.
El procés judicial contra Pinochet a Londres fou un factor molt important per reactivar a Xile i al món el tema de les violacions als drets humans. Les víctimes de tortures i els familiars de desapareguts, per primer cop en 26 anys, havien vist ateses les seves peticions, a pesar que hagués estat gràcies a la intervenció d'un país estranger, Espanya. A Xile, la jove democràcia d'aleshores no s'havia atrevit encara a fer justícia; es conformava amb haver entonat un simbòlic mea culpa i haver revelat el número total de víctimes de la repressió amb el famós Informe Rettig que el març de 1991 elaborà la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació a instàncies de Patricio Aylwin.
L'agost de 1999, amb Pinochet a Londres, el president Eduardo Frei Ruiz-Tagle va crear la Mesa de Diálogo, la qual per primer cop aconseguí reunir víctimes amb victimaris, és a dir, els militars. La trobada, que també comptà amb la participació de polítics, advocats i associacions humanitàries, va tenir com a principals resultats la designació de jutges especials per als casos de violacions als drets humans i l'entrega per part de les Forces Armades d'un informe sobre el parador de 200 detinguts desapareguts. Aquest informe, però, no només resultà parcial sinó que en la majoria dels casos errada i ocultà les exhumacions il·legals de cadàvers amb les que s'havia intentat ocultar el descobriment massiu de víctimes un cop restablerta la democràcia.
Enguany el president Lagos també va voler aprofitar el simbolisme dels 30 anys del cop d'Estat per aportar el seu gra de sorra en el conflictiu tema dels drets humans. El passat mes d'agost va presentar un pla de consens en què s'establí, entre d'altres, tres mesures de gran rellevància: l'entrega d'una indemnització "austera i simbòlica" als torturats i expresos polítics; la designació de més jutges especials per accelerar els judicis en curs; i la diferenciació entre els qui reberen ordres i els qui planificaren les atrocitats de la repressió -els primers gaudiran d'avantatges processals com la immunitat, rebaixa o commutació de penes per tal que entreguin informació sobre el parador de les víctimes, i els segons hauran de ser processats d'acord amb la "legislació vigent"-. Gràcies a una mesura semblant a aquesta última, a Sud-àfrica declararen set mil persones.
La proposta de Lagos, que no pretén ser una "solució definitiva" al tema dels drets humans a Xile, va deixar insatisfets els organismes dels familiars de les víctimes. Ells esperaven més: que es derogués la Llei d'Amnistia -com féu a l'Argentina l'actual president Néstor Kirchner- i que no es concedís cap tipus d'impunitat als victimaris. Opinen, en definitiva, que la iniciativa afavoreix més els interessos dels militars que no els seus. Colodro entén aquest col·lectiu pel dolor que suposa la pèrdua d'un ésser estimat però alhora es mostra realista: "Als familiars dels detinguts desapareguts, pel dolor que senten, els costa molt valorar els avanços que hi ha hagut. En aquest país actualment hi ha més de 300 processos judicials oberts, més de 100 membres del les Forces Armades processats, molts d'ells detinguts; la majoria dels crims s'han aclarit. Ells no accepten res que no sigui el 100% de justícia i veritat sense concessions i jo els entenc. En aquests casos, però, no hi ha reparació possible, la solució ideal no existeix".
L'11 de setembre xilè a Espanya
En un article publicat el passat 10 de setembre al diari Avui, Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques de la UPF, manifestava la consternació que sentí ara fa cinc anys quan a Espanya tots els mitjans de comunicació es posicionaren a favor del judici contra Pinochet però guardaren un silenci total envers les atrocitats que provocà la dictadura de Franco. Navarro afirmava que "el nostre 11 de setembre de 1973 va ser el 18 de juliol de 1936". I és que aquell dia, tal i com va passar a Xile anys després, un cop militar recolzat per grups econòmics i institucionals va interrompre el procés democràtic d'una II República presidida des de l'abril de 1936 pel Front Popular, un govern d'esquerres amb un fort compromís social semblant al d'Allende.
L'anomenat Alzamiento Nacional, liderat pel general Sanjurjo i altres militars destacats a diferents parts d'Espanya -Franco al nord d'Àfrica, Queipo de Llano a Andalusia, i Mola a Navarra-, tenia com a objectiu, segons els mateixos insurrectes, posar fi al desordre social i polític que vivia el país aleshores. El cert és, però, que el complot militar ja s'havia iniciat uns quants mesos abans de l'èxit electoral del Front Popular. No obstant això, la resistència popular amb què es trobaren els rebels féu que el que es preveia com un cop ràpid es transformés en una guerra civil que duraria 3 anys, fins l'1 d'abril de 1939. En la contesa espanyola s'hi reflectí l'enfrontament ideològic entre l'esquerra i la dreta europees que al cap de poc temps escenificaria la II Guerra Mundial (1939-1944). Mentre que Itàlia i Alemanya enviaren tropes i armament al bàndol nacional, l'URSS féu el mateix amb el bàndol republicà o rojo.La mort accidental de Sanjurgo ben aviat concedí un important protagonisme a Franco: l'octubre de 1936 el futur segon dictador de l'Espanya del segle XX -el primer havia estat el general Miguel Primo de Rivera (1923-1930)- fou nomenat cap d'Estat i Generalísimo pel fet que les seves tropes, procedents del Marroc, foren les primeres a arribar a les portes de Madrid anunciant el que semblava el final imminent de la guerra. Més endavant Franco es convertiria en Caudillo suprem: cap de l'Estat, de l'exèrcit i del Movimiento polític. Durant el conflicte, el president de la II República, Manuel Azaña, encara exercia el seu càrrec; el febrer del 1939, però, davant la ja cantada victòria dels nacionales, dimití i s'exilià a França, on morí el 1940. A l'exili, la institució de la República Espanyola es va mantenir en funcionament des de 1945 a 1977 amb el reconeixement diplomàtic oficial de diversos països, Mèxic i Iugoslàvia entre d'altres.
El llegat de Franco
Els 3 anys de guerra civil i els 36 de dictadura franquista (1939-1975) superaren amb escreix els sagnants resultats del cop militar i els 17 anys del règim de Pinochet a Xile. Al nostre país 200.000 persones van morir en camps de concentració o afusellats, 30.000 van desaparèixer, 300.000 passaren per la presó i prop d'un milió es va exiliar principalment a França i Mèxic. Experts en política comparada han definit la dictadura franquista com la més cruel i sagnant de l'Europa occidental del segle XX, juntament amb la nazi alemanya i la feixista italiana. Franco va justificar la repressió com a resposta als abusos que havien comès els rojos contra els nacionales.
Certament, els dos bàndols van practicar la violència, però hi va haver diferències quantitatives i qualitatives. Mentre que l'anomenada violència revolucionària acostumava a ser més espontània, els nacionales l'havien planificat des del primer moment. Mentre que el govern de la República va intentar mantenir el control -sovint de manera infructuosa- sobre els elements més extremistes, els generals revoltats com Mola, Queipo o el mateix Franco llençaren consignes per escampar una dura repressió, que va comptar, com en cap altre país, amb la col·laboració de l'Església catòlica.
A Espanya, al llarg dels 26 anys de democràcia, davant les impactants xifres de les atrocitats de la dictadura, no hi ha hagut mai cap intent de fer justícia amb el passat com el que s'ha realitzat a Xile aquests últims anys: no s'ha establert cap Comissió de la Veritat ni cap militar ha anat a la presó. L'amnèsia, a més, ha estat absoluta en tots els àmbits. Segons una enquesta recent (El País, 19-10-02), el 36,8% de la joventut espanyola (de 12 a 18 anys) creu que una dictadura pot ser necessària a vegades o que tant és que tinguem una dictadura o una democràcia sempre i quan hi hagi ordre i progrés.
Així les coses, no és d'estranyar que el govern espanyol hagi desoït la petició de l'Agència de Drets Humans de les Nacions Unides d'ajudar els familiars dels desapareguts republicans a trobar els seus cossos, i la petició de justícia s'hagi marginat, adjectivant-la de petició de revenja. Tot just ara arreu del país s'han començat a constituir les associacions de víctimes del franquisme que lluiten per recuperar la memòria històrica i s'han començat a realitzar de manera sistemàtica les exhumacions de les fosses comunes dels desapareguts. D'aquestes exhumacions se n'encarreguen grups de voluntaris, que caven allà on la memòria popular diu que els nacionales enterraren els seus enemics. No cal dir que gairebé cap dels rojos represaliats per la dictadura té una placa o un monument que honori la seva memòria. Franco, en canvi, encara gaudeix d'una important presència iconogràfica en carrers i edificis del país. Es tracta dels símbols que Espanya va heretar dels anys de l'antic règim autoritari.
En el capítol de la repressió franquista mereixen una menció especial els nens, fills de republicans. N'hi havia de dos tipus: els que foren evacuats a l'estranger per les autoritats republicanes durant la guerra civil i els que naixeren o ingressaren a la presó amb les seves mares. Als primers, la dictadura els solia obligar a tornar a Espanya sense el consentiment dels seus pares, els canviava els cognoms i, a través de les adopcions il·legals ("prohijamiento", com es deia en aquells temps), els entregava a altres famílies ja que les seves pròpies eren considerades "no aptes" a causa del seu passat polític.
Pel que fa als segons, les males condicions higièniques i d'alimentació van fer que molts d'ells morissin a la presó; d'altres, els més "afortunats", estaren privats de llibertat fins que afusellaven la mare o fins que aquesta sortia en llibertat. Però l'edat màxima fins a la qual els nens podien estar a la presó eren els tres anys. Aleshores, si les mares no tenien família a qui enviar els seus fills, la dictadura els ingressava en col·legis religiosos o hospicis d'Auxilio Social. I això, que podia semblar una bona solució, era el que més temien els pares: d'aquestes institucions, els nens sortien o bé completament transformats, educats per odiar els ideals rojos dels seus progenitors, o bé imbuïts d'una religiositat que els podia abocar a fer-se monges o capellans. Darrere totes aquestes operacions hi havia la figura truculenta del psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera, cap del Servei de Psiquiatria de l'Exèrcit. Segons ell, el comunisme era una "malaltia degenerativa", de la qual calia "salvar" les noves generacions de "raça espanyola".
En l'àmbit mediàtic, aquests últims anys tant els desapareguts com el nens republicans han començat a sortir de l'oblit gràcies a l'emissió de documentals especials que TV3 els ha dedicat. Aquests documentals, però, no han tingut massa sort en la seva difusió estatal: a part de Catalunya, només s'han presentat al País Basc i a Andalusia (en aquest última, a l'1 de la matinada). Per a tot Espanya, el passat ja es repassa amb l'exitosa sèrie Cuéntame como pasó de TVE, la qual, aparentment exempta d'intencionalitat política, ha estat criticada de trivialitzar el marc de repressió social, cultural i política de la societat franquista. D'altra banda, en el cinema recentment també hi ha hagut importants intents de revisió històrica amb pel·lícules com Silencio Roto -centrada en els maquis, el guerrillers antifranquistes-, Soldados de Salamina -que té com a principal protagonista Rafael Sánchez Mazas, fundador i ideòleg de La Falange- o ¡Buen viaje, excelencia! -una paròdia dels últims dies de Franco a la seva residència d'El Pardo-. I pel que fa a les exposicions, cal destacar les mostres Exilio i Les presons de Franco, exhibides a Madrid i Barcelona respectivament entre enguany i l'any passat.
Franco i la comunitat internacional
Un fet curiós de la dictadura de Franco fou la passivitat amb la qual fou vista des de l'exterior. I és que, acabada la II Guerra Mundial -en la qual Espanya no hi va tenir una implicació directa-, els vencedors no van fer cap intent per liquidar el franquisme. Segons els historiadors, això s'explicava, en part, pel desig de les grans potències -excloent-ne la Unió Soviètica- de no complicar més el redisseny del mapa d'Europa, cosa que, en el cas d'Espanya, hauria pogut conduir a una reedició de la Guerra Civil. Finalment, hi havia el convenciment que un cop desaparegudes les potències de l'Eix el règim de Franco es deterioraria i s'enfonsaria tot sol, potser de manera gradual i menys traumàtica.
A la fi de la contesa mundial, en un primer moment Espanya va patir un fort aïllament diplomàtic. Tanmateix, però, a mesura que creixia a Europa la tensió entre els països occidentals i la Unió Soviètica, predient el que seria la guerra freda, Franco va poder constatar que l'aïllament tenia els dies comptats: l'insistent anticomunisme del règim i la posició geoestratègica d'Espanya acabarien resultant útils en el nou context europeu. Efectivament, a partir del 1948 l'actitud dels EUA i la de la majoria de països occidentals cap al franquisme es va fer més i més complaent. El novembre de 1950 l'ONU va acceptar finalment la dictadura de Franco en els organismes internacionals. El 1953 van arribar els acords hispanonord-americans en virtut dels quals els Estats Units rearmarien l'exèrcit espanyol, a canvi de la concessió de bases navals i aèries. I el 1959 Espanya va ingressar a l'Organització Europea de Cooperació Econòmica, al Fons Monetari Internacional i al Banc Internacional de Reconstrucció i Foment. Els fruits de totes aquestes fites no es feren esperar: durant els anys seixanta es va produir l'anomenat miracle econòmic espanyol gràcies a la massiva inversió de capital estranger, el turisme i l'emigració de treballadors espanyols als països europeus més rics. Socialment, durant aquesta època la classe mitjana espanyola va créixer notablement i, en part, va esdevenir el suport social del règim.
Així doncs, passaven els anys i Franco es mantenia en el poder. Mentre que a Portugal el 25 d'abril de 1974, en la famosa Revolució dels Clavells, els militars revolucionaris aconseguiren fer caure el règim feixista d'Antonio Salazar, posant així fi a una dictadura de 47 anys, a Espanya, en canvi, la bel·ligerància social contra l'autoritat era pràcticament nul·la -prevalia una actitud de displicència i desinterès-. Les úniques excepcions a destacar foren les accions de dos grups terroristes: el comando d'extrema esquerra FRAP (Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic) i el moviment d'independentisme armat ETA ("Euzkadi ta Askatasuna", traduït al català "País Basc i llibertat"), avui dia encara en actiu. Aquest últim, el desembre de 1973, va matar, en un espectacular atemptat en ple centre de Madrid, l'almirall Carrero Blanco, l'home cridat a continuar el règim de Franco després de la seva mort -el juny de 1973 Franco li havia transferit les funcions de cap de govern -. El règim va reaccionar durament decretant penes de mort, la qual cosa va originar un enorme rebuig internacional. El franquisme s'acabaria el 20 de novembre de 1975 amb la mort del dictador a l'edat de 83 anys. Pinochet va ser l'únic cap d'Estat de l'estranger que assistir als seus funerals.
La transició "modèlica" d'Espanya
Quan el març de 2000 el govern de Tony Blair decidí alliberar Pinochet per raons de salut i impedí, per tant, que se li fes un judici a Espanya, la premsa va apuntar a un pacte secret entre els governs xilè, britànic i espanyol per tal d'acabar amb una situació molt incòmode per als tres. Espanya -que havia tramitat la petició d'extradició del jutge Baltasar Garzón emparant-se en l'obediència que tots deuen al poder judicial- temia que l'arribada de l'exdictador qüestionés la "modèlica" transició cap a la democràcia, de la qual els torturadors i botxins franquistes havien estat els grans beneficiaris gràcies a la llei d'amnistia de 1977.La "modèlica" transició espanyola s'inicià després de la mort del dictador. El seu principal artífex fou, en contra del que estava previst, el rei Joan Carles I, que, el juny de 1969, havia estat nomenat successor en la direcció de l'Estat pel mateix Franco. Alguns analistes polítics consideren que la manca de justícia que hi va haver aleshores amb el franquisme fou fruit del desequilibri de forces entre la dreta i l'esquerra: les primeres tenien molt més poder que les segones, les quals encara es trobaven dèbils degut a l'enorme repressió patida durant la dictadura.
Així les coses, Xile no entenia que un país que havia passat pàgina al seu sagnant passat imposant l'oblit i la impunitat i que no havia entonat cap mea culpa, s'atrevís ara a impartir-los justícia. En aquest punt cal dir que, un cop Pinochet a casa, el 20 de novembre de 2002 el Congrés de Diputats d'Espanya va aprovar finalment per unanimitat una resolució de condemna a la dictadura i de reconeixement moral a les seves víctimes. Fins aleshores, en totes les legislatures de l'era democràtica ja hi havia hagut abundants intents de repulsa al franquisme, però tots ells havien topat amb la negativa del PP -s'hi oposava en part pels seus orígens històrics, en part per por a ferir la sensibilitat de sectors importants del seu electorat que se senten identificat amb aquell règim-. Amb tot, aquest cop la condemna es diluí una mica en el rebuig global a tota fórmula violenta: "El Congrés reitera que ningú no pot sentir-se legitimat, com va ocórrer en el passat, per utilitzar la violència amb la finalitat d'imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris contraris a la llibertat i a la dignitat de tots els ciutadans, ja que això mereix la condemna i repulsa de la nostra societat democràtica".
Pel que fa a les víctimes, la resolució del Congrés va instar el Govern central a donar suport a "qualsevol iniciativa promoguda pels familiars" i impulsar una "política integral d'acció protectora econòmica i social dels exiliats de la Guerra Civil, així com dels anomenats nens de la guerra". Tot i aquesta invitació, de moment, però, tal i com s'ha dit anteriorment, els familiars dels desapareguts encara no han rebut cap ajuda per part de l'Administració en les tasques d'exhumació de les fosses comunes. D'altra banda, els últims mesos les queixes d'aquest col·lectiu han derivat directament en indignació en saber-se que el govern espanyol finança la Fundación Francisco Franco i els tràmits de repatriació dels cossos dels que combateren en la División Azul -l'escamot de soldats que Franco va enviar al front rus per ajudar les tropes de Hitler en la II Guerra Mundial-. En aquest marc de greuge comparatiu també cal esmentar el cas dels papers de l'Arxiu de Salamanca. Part del gruix d'aquest arxiu el conformen documents que durant la Guerra Civil, amb l'objectiu d'obtenir més informació sobre l'enemic, les tropes franquistes espoliaren a partits, sindicats i particulars del bàndol rojo de diferents punts d'Espanya. Actualment l'Executiu central es nega a retornar-los als seus respectius propietaris apel·lant a la necessitat que hi hagi un únic centre de documentació històrica. Per a alguns estudiosos, però, en el fons, darrere aquest argument s'amaga la defensa de la legitimitat de la victòria dels nacionales el 1939.
La manca d'una política equànime per rescabalar les injustícies del passat pot no sobtar si ens atenem a la manera com es féu la condemna oficial del franquisme al Parlament. La resolució, que per a molts arribà una mica massa tard -27 anys després de la mort del Franco-, s'aprovà "per acabar d'una vegada amb el rosari d'iniciatives parlamentàries sobre aquest tema [una repulsa directa de l'anterior règim autoritari]" i "per treure la guerra del debat parlamentari", tal i com assegurà el portaveu popular en la comissió constitucional de la cambra baixa, Manuel Atencia. És a dir, al nostre país la condemna de la dictadura es féu com una concessió per evitar el desgast polític que suposa la negativa a fer-ho i no des de la més ferma convicció democràtica de repudiar qualsevol règim que viola els drets humans.
Xile i Espanya, les diferències
Xile i Espanya són dos països units per la tragèdia de les dictadures i separats pels seus respectius processos de transició cap a la democràcia. En un article publicat a El País el 27 de setembre de 1999, Jordi Solé Tura, diputat pel PSC-PSOE i un dels pares de la Constitució de 1978, contava que, mesos abans del referèndum de 1988 que perdé Pinochet, fou convidat a Xile per dictar conferències i per reunir-se amb representants de tots els partits de l'oposició. El tema central de les seves discussions fou si hi havia lliçons que aprendre de la transició espanyola. Solé Tura explicava al seu auditori que per moltes que fossin les similituds entre un i altre procés, hi havia també diferències bàsiques: "La primera era que nosaltres havíem iniciat i completat la transició amb Franco mort i ells l'haurien d'iniciar i pilotar amb el seu Franco viu. La segona, que a Espanya havien transcorregut quaranta anys des de la guerra civil i a Xile el cop militar que acabà amb la democràcia encara era molt recent".
El polític català continuava argumentat les diferències de la següent manera: "A Espanya havien entrat en escena noves generacions, les memòries de la nostra espantosa guerra continuaven vives però molt allunyades de la vida quotidiana, les Forces Armades eren encara un reducte del franquisme però ja no estaven en condicions d'imposar un règim militar i, a més, estàvem en una nova Europa, que es llepava les seves terribles ferides però que s'encaminava cap a un nou projecte de pau, d'unió i de prosperitat. A Xile, en canvi, les memòries eren immediates, les ferides no s'havien curat, les Forces Armades seguien essent el factor fonamental de la vida política i en el continent americà persistia la pressió d'Estats Units per alimentar una guerra freda que no admetia concessions ni obertures i ficava tot el que no li agradés en la capsa del 'comunisme internacional'".
Aquest any Xile ha culminat l'examen de consciència sobre la dictadura amb la celebració del 30è aniversari del cop contra Allende. Ara, segons ha manifestat el propi president Ricardo Lagos, només resta reformar la Constitució pinochetista de 1980 per concloure la transició iniciada fa 13 anys. La mort de l'exdictador, si no s'anticipa, en serà l'epíleg. Per tal que això passi sembla, però, que s'haurà d'esperar encara una mica, ja que, tal i com diuen al país andí per referir-se a l'actual salut de ferro de Pinochet, "hierba mala nunca muere" .
A Espanya la transició ja es dóna per finalitzada: alguns historiadors afirmen que s'acabà amb les primeres eleccions legislatives del 1977 -que donaren la victòria a l'opció centrista de la UCD d'Adolfo Suárez-, d'altres amb la derrota electoral del PSOE de Felipe González, dinou anys més tard. El camí cap a la democràcia no va ser fàcil: basta recordar els atemptats terroristes d'ETA i el grup d'extrema esquerra GRAPO (Grupo Revolucionario Antifascista Primero de Octubre) que tingueren com a resposta altres accions armades de comandos de l'extrema dreta. En total, a causa de la violència política, des de la mort de Franco fins a les eleccions de 1977, a Espanya van morir 60 persones. Durant aquella època, a més, segons Amnistia Internacional, les tortures a detinguts per raons polítiques sovintejaren a les comissaries. Però potser quan més seriosament es veié en perill el nou rumb d'Espanya fou el 23 de febrer de 1981. Aquell dia un grup de guàrdies civils comandats pel tinent coronel Antonio Tejero va assaltar el Congrés dels Diputats, durant la investidura del nou candidat per la UCD, Leopoldo Calvo Sotelo. El "pronunciamiento" de Tejero va fracassar, no va comptar amb un ampli suport de les Forces Armades de la resta de l'Estat, amb l'excepció de les de València. En aquest desenllaç, el rei Joan Carles I, que va controlar la situació, hi va tenir un paper decisiu.
Enmig de tots aquests trasbalsos s'esdevingué el 6 de desembre de 1978 l'aprovació d'una nova Constitució que tingué com a pròleg el futur epíleg xilè -Franco morí el 1975-. Durant aquests últims anys s'han començat a aixecar veus partidàries de reformar la Carta Magna. La democràcia espanyola, però, a diferència de la xilena, encara té una assignatura pendent: l'examen de consciència sobre el seu passat franquista. Convé tenir sempre en compte una cita de l'escriptor txecoslovac Milan Kundera que diu: "La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit".
Bibliografia:GARCÉS, Joan Enric. Allende y la experiencia chilena. Barcelona: Ariel, 1976.
GONZÁLEZ, Mónica. La Conjura. Los mil y un días del golpe. Chile: Ediciones B, 2000.
GONZÁLEZ CAMUS, Ignacio. El día en que murió Allende. CESOC, 1990.
HITCHENS, Christropher. Juicio a Kissinger. Crónicas. Barcelona: Anagrama, 2002.
FOWERAKER, J. (1990). La democracia española. Los verdaderos artífices de la democracia en España. Madrid: Arias Montano.
BIESCAS, J.A.; TUÑON DE LARA, M (1982). España bajo la dictadura franquista (1939-1975). Barcelona: Labor.
FONTANA, J. (1986). España bajo el franquismo.Barcelona: Crítica.
PRESTON, P (1994). Franco, "Caudillo de España". Barcelona: Grijalbo.
TUSELL, J. (1988). La dictadura de Franco. Madrid: Alianza.
